català | castellano | english home   sitemap   avís legal   crèdits   contacte  
home home

Projecte Patrimoni i Memòria PIM-UAB > Protocol de control i de preservació del patrimoni científic de la UAB

No ho llencis, avisa’ns!

Justificació i presentació

Les col·leccions d'aparells, instruments, máquinaria i material docent d'una comunitat acadèmica representen part del patrimoni científic i tècnic, no només de tal comunitat sinó també el d'una regió, un país o de la humanitat sensera. Una qüestió realment molt urgent i, si es vol, preocupant, és la gestió de tal patrimoni, fins i tot si es tracta d'un patrimoni de poca antiguitat.

S'ha de prendre consciència que les últimes dècades són, des de gairebé tots els punts de vista, l'època de màxima esplendor del desenvolupament permanent de l'activitat acadèmica universitària i d'investigació. No obstant això, entorn de la conservació i utilització didàctica del patrimoni, la comunitat científica actual té antecedents bastant restringits en la història d'Espanya i Catalunya (Rosell, 2000).

Tal com diu Rosell, “l'explicació es podria trobar en la concepció d'una història de la ciència basada en les grans figures i els grans invents, que deixa una mica de costat la història de la ciència eficaç, integrada en la comunitat científica internacional i al servei de les necessitats immediates o a mitjà i llarg termini de la societat. No sembla que hi hagi preocupació per preservar els instruments o les instal·lacions obsoletes quan són substituïts, tant al món de la investigació com al món de la producció. Veiem les restes del passat recent amb indiferència [malgrat que] ja formen part de la configuració present de la nostra personalitat”.

El patrimoni científic és un actiu institucional, i la seva valoració, la seva preservació i la seva difusió demostren l’aposta pel coneixement dels membres de la comunitat universitària, un fet característic de les grans universitats, especialment de les europees i nord-americanes. La comunitat científica d’aquestes institucions és conscient que el patrimoni ha estat part constituent de la seva formació, de la seva pertinença a una tradició, a unes formes de practicar i fer ciència.

L'absència de polítiques de conservació del patrimoni científic ha fet que moltes col·leccions d'instruments científics de gran valor hagin desaparegut o que molts instruments estiguin emmagatzemats en soterranis, despatxos o armaris, amb un greu risc per a la seva futura conservació.

En aquest context, és necessari conèixer el patrimoni científic de una institució universitària com la UAB per tal d’arbitrar les polítiques necessàries per a posar-lo en valor. La revalorització d’aquest patrimoni s’ha de fonamentar en tres eixos: recerca, docència i comunicació. El conreu de tots tres ha de resultar en l’aprofundiment del coneixement de les formes de ciència, en el foment de la cultura científica i en la consolidació del prestigi de la ciència universitària.

Actualment les col·leccions de material que poden ser considerades “patrimoni històric” de la UAB afronten problemes d'identificació, dispersió, emmagatzematge i preservació que comporten al seu desconeixement, la seva pèrdua o el seu deteriorament, que redueix la seva vida útil o la seva possibilitat expositiva com un element valuós i representatiu.

En aquest marc, el Vicerectorat de Transferència Social i Cultural de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) proposà i acordà la realització d’un projecte de treball fonamentat en l'actuació per a la identificació (mitjançant inventari) i preservació del patrimoni científic de la UAB, tot definint els criteris sobre què cal considerar com a patrimoni i determinant els mecanismes d’actuació present i futura amb una proposta raonada de treball anomenada “Patrimoni i Memòria (PIM)”, encarregat al Centre d’Història de la Ciència - CEHIC), que consta de diverses fases: inventari, preservació, emmagatzematge i divulgació.

L'inventari i la preservació ordenada d'aquest patrimoni confirmarà a la UAB com a dipositària d'una riquesa material i conceptual incalculable que, amb les accions divulgatives necessàries, permetrà visualitzar, entre altres coses:

  • El coneixement agregat associat a cada peça o al conjunt d’elles en relació amb l'ensenyament i l'aplicació científica o industrial.
  • La situació de cada peça o conjunt d'elles en un moment determinat.
  • El procés científic, tècnic i social que ha portat a determinada peça o col·lecció a la situació actual.
  • La història social de la ciència en la qual estan immersos i són protagonistes l'objecte inventariat, el seu fabricant, el seu manipulador, l’investigador, el professor i l’estudiant que l’utilitza, la societat que rep els seus fruits, etc.

L’Inventari del patrimoni de la UAB

El procés de preservació del patrimoni científic no passa solament per la conservació física dels elements. El patrimoni ha de ser prèviament inventariat, catalogat i descrit sistemàticament per experts (historiadors de la ciència).

El procés d’inventari consisteix en assignar a cada peça que ingressa en la col·lecció un número de registre únic consecutiu d'acord als registres existents; el qual es coneix com el número d’inventari i va acompanyat de l'acrònim de la col·lecció. Aquest número representa la identitat del registre i permet accedir a la totalitat de dades que es coneguin sobre cada peça, per la qual cosa, en cap cas ha de ser reassignat a una altra peça.

El procés d'inventari es complementa amb la catalogació o sistematització, que consisteix en annexar la totalitat d'informació que es conegui sobre cada peça en la base de dades de la col·lecció. Això es realitza amb la finalitat de proporcionar una eina útil per al maneig de la informació, obtenir dades específiques i actuals de cada peça i agilitzar la consulta de les col·leccions; de tal forma que es trobi al servei no només dels investigadors sinó també del públic general interessat en els registres.

L’activitat d’inventari (incloent catalogació) del patrimoni de la UAB és un procés que s’inicià el segon semestre del 2010 i també fou encarregat al CEHIC. El procés s’inicià en una mostra reduïda comformada pel patrimoni d’un departament representatiu de cadascuna de les quatre àrees que els agrupen, així com un altre espai en representació dels instituts i centres de recerca. Però, l’inventari és un procés progressiu que es continua desenvolupant en l'actualitat integrant cada vegada més departaments i instituts fins a completar la totalitat dels mateixos i la majoria del patrimoni científic de la UAB. No obstant això, a causa que aquest es un procés lent, i davant de la pressió damunt dels espais disponibles a les dependències de la UAB, va semblar indispensable l’establiment d’actuacions sobre el patrimoni encara NO inventariat, plasmades en el protocol de preservació del patrimoni científic establert per a la UAB i que es descriu a continuació.


Protocol d’actuació per a la preservació del patrimoni científic de la UAB

El protocol de preservació del patrimoni serà coordinat des del Centre d’Història de la Ciència - CEHIC, a partir de la idea “no ho llencis, avisa’ns”. Amb aquest protocol s’intenta, en primer terme, contribuir a una major conscienciació del personal acadèmic, administratiu i de serveis respecte la importància de preservar el patrimoni científic de la UAB, mitjançant una seqüència d'actuacions entorn del material susceptible de ser considerat patrimoni històric.

Com ja s'ha dit, el món del coneixement i de la investigació científica i tecnològica, encara que va ser durant un llarg període una activitat personal, s'ha convertit en essencialment institucional, amb el suport de companyies i empreses però, sobretot, de les administracions públiques, entre elles les universitats. En aquest context universitari, cal definir el més clarament possible: Què es patrimoni científic? Què s’ha de conservar? Com s'ha de conservar? On s’ha de conservar?


Què és patrimoni científic?

Es pot considerar que el que compon el patrimoni científic d'una comunitat cultural, en aquest cas universitària, és tot allò que es refereixi a l'activitat científica, considerant no solament la investigació, sinó també l'ensenyament, les aplicacions tècniques, i fins i tot la divulgació (Rosell, 2000).

Així expressat, aquest concepte pot resultar massa vague, tant més si considerem que el projecte PIM està relacionat principalment amb l'inventari d'objectes (màquines, aparells, instruments, materials d'investigació i docéncia), i les obres d'art que representen o es vinculen amb l'activitat científica, sense deixar de costat el material documental associat a aquestes peces.


¿Què s’ha de conservar?

La decisió sobre el que mereix, o no, ser considerat com a “patrimoni científic” dependrà de l'opinió d'un grup d'experts als quals la UAB encarregarà la tasca d'emetre un concepte tècnic de valoració de les peces que es disposin en les diverses estades de la Universitat. Aquesta valoració es farà mitjançant la valoració específica de peces sobre les quals es requereixi explícitament un concepte tècnic de valoració en un moment determinat i que, depenent del resultat positiu o negatiu s'inclouran o no en l'inventari general de patrimoni que s'està duent a terme.

A més, aquesta valoració depèn de diversos factors. Es podria pensar lleugerament que en tractar-se d'una col·lecció històrica, un dels criteris fonamentals a utilitzar sigui el de l'antiguitat.

No obstant això, aquest és un aspecte relatiu en el cas de la UAB, que és una universitat jove, les primeres dependències de la qual van ser creades en els anys 1970 i 1980. Per tant, el material susceptible de ser inventariat conté un valor històric que transcendeix la seva antiguitat i es fonamenta en el valor afegit que representa la peça inventariada al voltant de diversos aspectes, com ara la tasca docent, de recerca o d’evolució estructural de l’entitat als quals esta associada (per exemple, observar la transformació de les formes d’ensenyament, de fer recerca o la seva repercussió en un determinat grup de recerca, departament, institut, universitat o la societat en general).

D’una banda, si bé algunes de les peces susceptibles de ser considerades com “patrimoni científic” no es poden considerar “històriques” en termes absoluts, d’antiguitat, ho poden ser en canvi en termes relatius, com ara, en comparació amb l’evolució de la tecnologia en una determinada àrea (per exemple, ordinadors, càmeres de fotos, vídeos, gravadores, etc.). En contrast, altres peces més antigues poder continuar sent considerades com a “modernes”.

En general, es susceptible de ser considerat com a patrimoni científic de la UAB tot aquell material científic, docent o divulgatiu que ha entrat en desús per raons diverses:

a) Substitució per material més modern.

b) Abandó per un canvi d'orientació docent o de recerca en l'àrea de coneixement.

c) Finalització de la producció.

d) Substitució per trencament, manca de components o avaria

D’altra banda, s’inclouran en l’inventari aquelles peces en desús que representen un enginy inèdit –generat per l’activitat científica– aplicat a la docència, la recerca o la divulgació científica.

Finalment, algunes de les peces que encara estan en ús també són susceptibles de ser considerades com “patrimoni científic”, si es considera que en poc temps entraran en desús i donada la seva representatividad, el seu valor material i sociocultural. Moltes d’aquestes peces conten amb l’etiqueta amb codi de barres –un nou ordre d’inventariat- de l’inventari general actual de la UAB.

Superat el tamís de la antiguitat, l'ús i el desús, els experts donaran la seva opinió sobre:

  • La representativitat de l'objecte, com a exponent d'una època, d'un procés d'investigació, d'un procés de producció, d'un grup de treball, etc.
  • La riquesa material de l'objecte, relacionada al valor econòmic intrínsec de la peça.
  • La importància o valoració sociocultural de l'objecte, resultat d'un conjunt molt més complex de factors, com la seva abundància o escassetat, d'aspectes psicològics (com a aversions o empaties en relació amb objectes o pràctiques), fins i tot l'opinió del públic.
  • Aspectes varis com el cost de reparació (en cas d'estar avariat), adequació, desmuntatge, transport, muntatge, manteniment, emmagatzematge, o d'exposició, etc.

El resultat serà que la peça valorada, sigui finalment inclosa o NO en l'Inventari de Patrimoni Científic de la UAB.

Cal esmentar que com a material documental associat s'han de considerar els manuscrits, treballs o llibres manuscrits, les actes de reunions, els comptes, les factures, els protocols de laboratori, els diaris personals o agendes, els esborranys d'articles, les galerades amb correccions i anotacions i, evidentment, la correspondència, relacionats amb els objectes considerats com a patrimoni. En segon lloc, estan els escrits impresos. Aquí tenim en compte els llibres, les revistes científiques, els butlletins, les fulles, les separates, les cartes o circulars impreses, les convocatòries, cartells, catàlegs comercials, propaganda. En tercer lloc, els escrits en suport magnètic i multimèdia.


Com s'ha de conservar o preservar

La conservació del patrimoni ha de tenir com a objectiu principal oferir-ho al públic (actual i futur), és a dir, situar-ho en un context adequat perquè serveixi per comprendre la realitat científica i tècnica que correspongui (Rosell, 2000).

En general, el procés de conservació ha de seguir una sèrie d'etapes que garanteixin la seva adequada preservació, maneig i processos que determinen el seu ús futur. Aquestes etapes són:

  • Tramitació i avís de la incidencia
  • Identificació
  • Inventari
  • Catalogació o sistematització
  • Etiquetatge
  • Emmagatzematge
  • Ingrés de peces
  • Preservació,
  • Emmagatzematge (temporal o definitiu)

Tramitació i avís de la incidència. Qualsevol peça que pugui ser considerada “patrimoni científic”, sobre la qual es vulgui fer una gestió (conservació o rebuig), deurà ser reportada als encarregats responsables designats per la UAB (definir dades concretes), mitjançant la tramitació d’un avís de la incidència que consistirà en un breu informe amb el tipus i els motius de la mateixa, una descripción general de la peça o conjunt de peces i la seva ubicació actual.

Si el concepte emés és negatiu en relació a considerar la peça o conjunt de peces com “patrimoni científic”, es procedirà a autoritzar el seu rebuig.

Si el concepte emés és positiu en relació a considerar la peça o conjunt de peces com “patrimoni científic”, es procedirà a dur a terme la resta d’etapes del procés de conservació per part  dels experts encarregats, es a dir: Identificació, inventari, catalogació o sistematització, etiquetatge, recomanació de la disposició i accions de preservación temporal de la peça o peces. En cas que la UAB disposi d'un lloc de dipòsit o emmagatzematge, es procedirà a donar ingrés de les peces, i a definir les accions de preservació i emmagatzematge definitiu.


Identificació. S'assignarà a cada peça una categoria fins al nivell més específic possible. Aquest procés ha de realitzar-se per professionals especialitzats amb assessorament dels encarregats de les peces, i la utilització de la bibliografia especialitzada (classificacions, catàlegs, factures, inventaris antics, bases de dades on-line, etc.).


Inventari. S'assignarà a cada peça que ingressa en la col·lecció un número de registre únic consecutiu d'acord als registres existents.


Catalogació o sistematització. S’annexarà la totalitat d'informació que es conegui sobre cada peça en la base de dades de la col·lecció.


Marcatge. En finalitzar el procés d’inventari i sistematització, les peces sistematitzades es marcaran segons el seu número de registre.


Etiquetatge. En aquesta etapa s'adjuntarà a la peça la informació que portarà permanentment en la seva exhibició o emmagatzematge, i sense la qual, perd part del seu valor. És fonamental annexar qualsevol tipus d'informació que pugui ser important per a futurs estudis que es realitzin amb aquesta peça, a partir de la qual, es poden generar innombrables investigacions el que incrementa en gran mesura el valor científic de la peça.


Emmagatzematge i conservació temporal. Una vegada s'hagin realitzat els passos anteriors, i en cas de no existir un lloc de dipòsit o emmagatzematge definitiu,  s’aconsella mantenir el patrimoni en els espais que ara ocupa i  recomanar les mesures de conservació pertinents i adecuades al lloc de emmagatzematge temporal.


Emagatzematge definitiu. El lloc d'emmagatzematge és un element fonamental en la conservació de les col·leccions. Una vegada realitzats els processos anteriorment descrits, les peces han de ser emmagatzemades en un lloc dedicat única i exclusivament per a aquesta funció.

El pla d’ubicacions dels objectes és un tema complicat ateses les actuals condicions econòmiques de la UAB. Han estat estudiades possibilitats dins i fora del campus, en espais propis i aliens, però sense un resultat satisfactori. De moment, s’aconsella mantenir el patrimoni en els espais que ara ocupa.

L'espai dedicat a la permanència de les col·leccions ocuparà un o diversos salons degudament identificats, els quals al seu torn tindran arxivadors, prestatges o mobles numerats segons els criteris de cada col·lecció, de tal forma que es pugui identificar el lloc on es troba cada exemplar i localitzar-ho o extreure-ho ràpid i fàcilment. S'ha de tenir en compte que en aquest lloc les peces estan tot esperant ser tractades, no abandonades. Per aquesta raó, s'han de tenir en compte les condicions generals i específiques de cada peça i els materials que la componen; a més de les condicions ambientals generals, les quals han de mantenir-se controlades per evitar causar deteriorament. Es recomana que les peces més representatives siguin emmagatzemades en arxivadors (prestatgeries) separats de la col·lecció general amb la finalitat de protegir-los en cas d'accidents, desastres o altres factors de risc que puguin presentar-se.

En el moment que la UAB disposi d'aquest tipus de dipòsit o emmagatzematge, es procedirà a donar ingrés a les peces inventariades, i a definir les accions de preservació i emmagatzematge definitiu respectives.

L'ús que se li doni a una determinada peça (emmagatzematge, exhibició o fins i tot rebuig) dependrà d'aspectes com: la seva representativitat, abundància o escassetat, la qualitat d'informació associada i la condició al moment de l'ingrés (estat en què es troba, si funciona o no funciona, si està completa o incompleta).

Al seu torn, els mètodes i les tècniques de preservació dependran també de l'ús posterior al que es destini la peça, al grup al que pertanyi (per exemple: maquinària pesada, aparell de laboratori, material documental, material docent, etc.), i a la seva condició al moment de l’ ingrés (caldria afegir a la base de dades aquest tipus de grup?)

Aquestes característiques hauran de ser revisades novament pels experts just al moment d’ingrés al lloc d’emmagatzematge o exhibició, i han de ser consignats tots els procediments realitzats en la peça (directament sobre la base de dades o provisionalment en una llibreta o etiqueta provisional) per evitar que alguna part de l'exemplar perdi la seva informació associada que posteriorment haurà de ser inclosa al catàleg i en les etiquetes definitives.

Tots els procediments realitzats en la peça han de ser consignats en una llibreta o etiqueta provisional; en la qual, s'ha d'especificar el nombre de col·lector per evitar que alguna part de l'exemplar perdi la seva informació associada que posteriorment haurà de ser inclosa al catàleg i en les etiquetes definitives.


Conservació o preservació.  Donada la importància que tenen les col·leccions considerades patrimoni per a la comunitat científica i per a la societat en general, és necessari garantir la conservació satisfactòria de cadascun dels exemplars, els quals han de ser transmesos a generacions futures en el millor estat de conservació possible.

El terme conservació es refereix al manteniment de cada exemplar i les seves dades de tal forma que es preservi tant com sigui possible el funcionament original durant un període de temps prou perllongat per aprofitar al màxim la seva vida útil. Això comprèn plans i pràctiques específiques diverses, relatives a la seva protecció enfront del deteriorament que poden aplicar-se en l'exhibició, emmagatzematge, manipulació, neteja, embalatge i transport d'exemplars o de col·leccions completes, i fins i tot pot tractar-se del maneig del lloc on es troben emmagatzemades i la formació del personal encarregat.

Les peces s’han de preparar amb les degudes condicions perquè la forma i posició de les seves parts es conservin de la manera més semblant a quan estaven en ús. S'ha de tenir especial cura en la realització d'aquest procés a causa que el valor i ús d'una peça depèn en gran mesura de la cura amb el qual es realitzi. Una peça mal preservada probablement acabarà espatllant-se. La realització d'aquests procediments depèn del grup al que pertanyi cada peça.

La preservació de les col·leccions ha de ser un projecte institucional dissenyat d'acord a les característiques de cada col·lecció, durant el qual s'han de tenir en compte les següents etapes: sensibilització, identificació avaluació, diagnòstic i documentació, adquisició de recursos (econòmics, humans i tècnics) i seguiment. El procés de seguiment ha de realizar-se sota las seguents activitats.


Sistema de maneig i administració. Una col·lecció que no és manejada professionalment té un valor limitat en el temps, per la qual cosa és indubtable que l'adequada conservació i el creixement d'una col·lecció estan determinats pel bon maneig i administració de la mateixa.

Aquestes accions depenen de la comunicació entre tot el personal incloent directius, investigadors, tècnics i auxiliars; a més de la seva formació i experiència perquè es compleixi de la millor forma l'objectiu comú que és la preservació de les col·leccions.

És molt important comptar amb un personal ben format i qualificat, especialment aquelles persones encarregades de l'adreça i/o administració. El maneig d'una col·lecció requereix capacitació, formació universitària, tècnica o professional adequada i permanent, per entendre completament els aspectes relacionats amb les condicions de treball, limitacions i conseqüències de qualsevol decisió i/o acció que pugui realitzar o recomanar.

L'assignació i el nombre del personal dependran de la grandària i infraestructura que aconsegueixi la col·lecció, la seva missió, i els objectius institucionals, però es considera que les tasques d’inventari i catalogació haurien de tenir, almenys, la participació continuada d’un tècnic de suport a la recerca a jornada sencera.

D'un altre costat, ha d'haver-hi un diàleg cooperatiu entre el personal encarregat i els usuaris de la col·lecció per assegurar que tots els aspectes de maneig, preservació i ús siguin considerats abans en cas que es dugui a terme i així exercir el seu paper en el funcionament i protecció del patrimoni històric.


Monitoreig de l'estat de les col·leccions. És necessari crear i implementar estratègies que permetin fer viable la conservació de les col·leccions que conformen el patrimoni històric de la UAB. Per a això, cal fer monitorear periòdicament les col·leccions, més àdhuc si la seva distribució espacial és dispersa.


Deteriorament en les col·leccions. El deteriorament en les col·leccions és considerat com qualsevol canvi indesitjable en les propietats dels materials que conformen les peces i que afecten les característiques i funcionament dels exemplars. Tots els materials que componen els objectes presenten un deteriorament o envelliment natural amb el pas del temps o en sotmetre a les col·leccions a maneig inadequat durant la manipulació, manteniment i activitats d'emmagatzematge, exhibició, embalatge i transport.

El deteriorament de les col·leccions es pot produir per agents específics, intrínsecs o extrínsecs a les col·leccions i el seu ús; entre els quals estan:

  • Agents físics. Els accidents i desastres que s'originin en l'immoble també constitueixen una causa de deteriorament en les col·leccions; per això s'ha d'estar preparat per evitar-los o prendre mesures que disminueixin els seus efectes en cas que es presentin. El deteriorament també pot estar associat a restauracions inadequades o negligència, així com a condicions ambientals no aptes per a la preservació de les col·leccions o favorables per a la presència d'agents biològics que poden deteriorar els exemplars (humitat, poca ventilació, excés de llum, de temperatura, de pols, etc.).
  • Agents biològics o biodeterioro (alteracions produïdes per bacteris, floridures o fongs, insectes, aus, rosegadors o vegetació).
  • Agents químics com alguns insecticides o fungicides, adhesius, productes de neteja, etc.

Així doncs, les col·leccions es veuran afectades de diferent forma segons la naturalesa dels materials dipositats en elles i per tant les rutines de control seran diferents.


Divulgació del patrimoni

CAL DESENVOLUPAR AQUEST TEMA?


Bibliografia

BATLLÓ, J.; FARNÓS, A. (2000), «Els instruments científics». Actes de la V Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 151-153.

BERTOMEU SANCHEZ, J.; GARCIA BELMAR, A. (2000), Instruments científics: vells objectes per a una nova història de la ciència, Mètode, 25, 23‑26.

BERTOMEU SANCHEZ, J.R.; GARCIA BELMAR, A. (eds.) (2002), Obrint les Caixes Negres: Els instruments científics de la Universitat de València, València, Universitat de València, 412 p. + CD-ROM.

GARCIA DEL REAL, M. (2001), Un gran patrimonio al descubierto: Los materiales científicos utilizados para la enseñanza en los institutos andaluces, Andalucía Educativa, 25, 18‑20.

GARCIA DEL REAL, M. (2002), El patrimonio científico de los institutos andaluces. Los laboratorios de Física y Química, Azimut, 7.

GARCIA MOLINA, R. (2002), Recuperación de los instrumentos antiguos de física del Instituto "Jorge Juan", de Alicante. En: García Molina, Rafael, Azimut, 2 p.

GARCIA MOLINA, R., R.; VILLADA LOBETE, L.A. (2002b), Un gabinet de física a cavall entre dos segles: els instruments antics de física de l'Institut "Jorge Juan" d'Alacant, Quaderns de Migjorn. Revista d'estudis comarcals del sud del País Valencià, Alacant, Quaderns de Migjorn, 1‑29.

MESA RAMÍREZ, DIANA PAOLA (2006). “Protocolos para la preservación y manejo de colecciones biológicas”. Boletín Científico - Centro de Museos - Museo de Historia Natural Vol. 10, enero - diciembre, 2006, pags. 117-148

ROCA ROSELL, ANTONI M. (2000). “Conservar (y actualizar) el patrimonio científico”. Mètode: Anuario, ISSN 1133-3987, Nº. 2000, 2000, págs. 38-42.

VALENTINES ALVAREZ, J. (2002) El Museu de l´Enginyeria de Catalunya: bases conceptuals per a la creació d´un museu universitari, Barcelona. Treball de recerca.

ZARZOSO, ALFONS (2005), “El Museu d’Història de la Medicina de Catalunya: la construcció d’un nou projecte de preservació patrimonial i de promoció de les ciències de la salut”, Actes del 17è Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, València-Barcelona, Fundació Josep Alsina i Bofill.

ZARZOSO, ALFONS (2005), “Instrumentos antiguos para un nuevo proyecto divulgativo: el Museu d’Història de la Medicina de Catalunya”, Quark.

ZARZOSO, ALFONS (2005), Les colleccions del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, Barcelona, COMB-MHMC.

bottom