català | castellano | english home   sitemap   aviso legal   créditos   contacto  
home home

Àlvar Sánchez

"Hysteretic ac losses and susceptibility of thin superconducting disks". J. R. Clem and A. Sanchez, Phys. Rev. B 50, 9355 (1994)

Què fa que un treball científic tingui més interès (i per tant més citacions i més impacte) que d'altres articles d'un mateix autor o d'un mateix camp de recerca? És difícil donar una resposta general a aquesta pregunta, però segurament hi ha alguns factors que sempre ajuden a aconseguir l'interès dels col.legues científics: treballar en un tema d'actualitat, resoldre un problema concret que pugui ajudar a la recerca d'altres investigadors -sigui per aclarir conceptes o per introduir noves tècniques o resultats claus- i, finalment, col.laborar amb algun científic de prestigi.

En l'article que comento es van donar en certa mesura els tres factors. El treball va ser realitzat en col.laboració amb el professor John Clem en una estada postdoctoral a la universitat californiana de Stanford a l'estiu de 1994. M'agradaria, però, començar la 'història' un any abans. A l'estiu de 1993 acabava una altra estada al National Institute of Standards and Technology (NIST), de Boulder, Colorado, en el grup del professor Ron Oldfarb. Allà havia treballat en models per explicar la presència de barreres superficials en la penetració de camp magnètic en superconductors d'alta temperatura.

Aquests superconductors van ser descoberts el 1986 per J. G. Bednorz i K. A. Müller;la seva aparició va provocar una de les 'revolucions' més importants de la Física moderna (a tall d'exemple podem comentar que se'ls va atorgar als dos autors el premi Nobel de Física l'any següent, el que representa el premi Nobel més ràpid de la història: Einstein va trigar 16 anys en rebre'l!). A mitjans dels anys 1990, la primera explosió mediàtica en el camp dels superconductors ja havia passat però encara quedava un gran interès pel tema i, més important, moltes preguntes
claus per respondre.

A l'acabar l'estada al NIST vaig rebre la visita d'uns amics, amb els quals vem llogar una 'motorhome' i vem fer un recorregut clàssic que han tastat molts postdocs catalans a la costa oest dels Estats Units: la visita als parcs de Grand Canyon, Yosemite, Death Valley o Bryce Canyon, i a les ciutats de Las Vegas o San Francisco. Passant pel Silicon Valley a la zona de la badia de San Francisco, vam visitar la Universitat de Stanford.

En arribar al seu campus, vaig sentir una forta sensació, de la que vaig sortir amb la ferma convicció de fer una estada de recerca allà algun dia, encara que llavors no tenia cap contacte amb cap investigador del campus (incidentalment, deixeu-me comentar que l'interés per Stanford no era massa estrany: només en la dècada dels 1990, en un Departament d'unes desenes d'investigadors, cinc físics de Stanford van ser guardonats amb el Premi Nobel!). La casualitat va fer que, poc després de tornar a Barcelona, m'assabentés que el professor Clem, un dels líders mundials en teories fenomenològiques dels superconductors, el camp que jo treballava, començava una estada d'un any sabàtic precisament a Stanford.

Jo coneixia de manera superficial al professor Clem, amb qui havia contactat breument en alguns congressos -dels quals ell era sempre un dels convidats més importants- i de qui recordava que sempre havia fet comentaris elogiosos als nostres treballs. Quan vaig comentar-li la possibilitat de treballar amb ell l'estiu del 1994 a Stanford, la seva resposta va ser molt positiva. Ple d'il.lusió, doncs, vaig visitar-lo, disposat a aprofitar l'oportunitat de treballar amb un dels líders en el meu camp i amb la voluntat d'aprendre al màxim, encara que amb els dubtes típics de com resultaria treballar amb una personalitat com ell: em rebria bé, podria treballar realment amb ell o gairebé no el veuria, com seria la relació personal amb ell?

Els dubtes van esvair-se totalment ja a l'arribada a Califòrnia. Em va anar a recollir a l'aeroport, em va portar a casa seva i em va presentar la seva dona (encantadora persona, la Judy Clem). Amb una beguda fresca a la mà, al porxo de la seva casa mirant la posta de sol californiana mentre s'acabava de fer el sopar, i abans que pogués obrir jo la boca per agrair-li l'acollida, em va donar les instruccions que van marcar el tarannà d'una relació científica i d'amistat que encara dura: 'Àlvar, benvingut a Stanford i a casa nostra. Ens encantaria que demà ens acompanyessis a Judy i a mi al festival de jazz de Sacramento per passar el cap de setmana.

I sobretot: res de Física avui. Quedem per dinar dimarts i començarem llavors a treballar de valent'.

I així va ser. Les activitats socials no van parar durant la meva estada doncs John Clem sempre em portava a tots els 'parties' i demés activitats que s'organitzaven al voltant del Departament. A més, sovint m'oferia que l'acompanyés a llocs on el convidaven, com ara a visites a spin-offs com Conductus, empreses d'alta tecnologia que al voltant de Stanford s'acabaven de crear al Silicon Valley per portar els avenços en superconductivitat a la pràctica. Però va ser l'aspecte científic el més important a partir de llavors i el més productiu: des del primer dinar de feina (menjant coses com sandvitxos de pollastre amb crema de cacauets), la interacció científica entre els dos va ser immillorable. Tots dos ens vem concentrar en resoldre el problema que vaig escollir de les dues  opcions que em va proposar. Ja en aquelles èpoques es veia l'enorme importància que tenien per als superconductors d'alta temperatura les estructures primes, en les quals per aconseguir les millors propietats superconductores calia fer els dispositius en forma de capes primes, on típicament es dipositava una capa de com a molt unes micres de material superconductor a sobre d'un substrat. Amb aquestes capes primes s'aconseguia evitar que la capacitat de pas de corrent elèctric pel superconductor es veiés reduïda, de manera que un superconductor de dimensions normals podia deixar passar típicament un corrent d'uns 1.000 ampères per centímetre quadrat mentre que en forma de capa prima el corrent pel superconductor podia ser mil vegades superior. Ara bé, era ben sabut que els camps magnètics afecten els superconductors de manera molt important, apareixent interessants fenòmens quàntics, com la penetració del fluxe magnètic en forma de vòrtex quantitzats. Si bé era força conegut l'efecte del camp magnètic en superconductors de dimensions normals, com canviaven les seves propietats magnètiques quan estaven fet en forma de capes primes? En particular, una de les tècniques de mesura més emprada per estudiar les propietats magnètiques de superconductors era la susceptibilitat ac. Com seria doncs la susceptibilitat de les capes primes de superconductors d'alta temperatura?

Aquesta qüestió va ser la que vem resoldre plegats durant la meva estada a Stanford, i va donar lloc a la publicació de l'article que comento. El model que vem presentar, referenciat per molts autors com el model Clem-Sánchez a partir de llavors, va resultar ser d'un sorprenent eficàcia a l'hora d'explicar els comportaments experimentals. Durant temps - i encara avui en dia ocasionalment- hem estat rebent comunicacions de col.legues reballant en la mesura de les propietats magnètiques de superconductors que han fet servir el nostre model per explicar els seus resultats experimentals en capes primes.

La relació científica i personal amb en John Clem ha continuat des de llavors de manera fructífera. Però el més important ha estat segurament el rigor i la profunditat que un aprèn treballant cara a cara amb un científic i una persona com ell; són aquelles coses intangibles però claus que un científic jove incorpora al seu bagatge i l'acompanyen al llarg de tota la seva carrera, i fins i tot, espera modestament ser capaç de transmetre a través dels seus estudiants a les generacions futures.

 
Àlvar Sánchez
Departament de Física
Universitat Autònoma Barcelona

Primavera de 2010




bottom