català | castellano | english home   sitemap   aviso legal   créditos   contacto  
home home

Xavier Obradors Berenguer

Discurso de recepción de la insignia de Chevalier del Ordre des Palmes Académiques de la República francesa, Barcelona, 6 de septiembre de 2005

El reconeixement públic de la dedicació esmerçada en la investigació científica, una activitat sempre tan callada, silenciosa i molt sovint opaca per al públic en general, i fins i tot a vegades tan poc coneguda per la resta de la comunitat acadèmica, constitueix un sa motiu d’alegria i satisfacció personal. És per això que vull iniciar la meva exposició amb un primer agraïment, que no serà l’últim.


Vull transmetre al Ministère de l’Éducation Nationale, de l’Enseignement Supérieur et de la Recherche de la République Française, a través del Cònsol General de França a Barcelona, senyor Bernard Valero, el més gran reconeixement i agraïment per l’honor que m’ha fet en nomenar-me Chevalier de l’Ordre des Palmes Académiques pels serveis rendits a la cultura francesa. Moltes gràcies. No sé si em mereixo aquest honor, però en tot cas moltes gràcies. També ho vull agrair a les autoritats, amics i família que han volgut acompanyar-me en aquest dia tan assenyalat: l’agregat científic del Consolat de França a Barcelona, doctor Alexandre Wahl, amb qui m’uneixen algunes inquietuds per la Física; el doctor Francesc Farré, director de la Residència d’Investigadors, per la seva disponibilitat a organitzar aquest acte; el professor Carlos Martínez, president del CSIC, al qual agraeixo també l’oportunitat que m’han brindat de tenir més feina en el comitè científic assessor del CSIC; i al Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya, professor Carles Solà. Finalment, vull expressar públicament el meu sentiment de deute amb la persona que ens contestarà a mi mateix i al bon amic i col·lega amb qui tinc l’honor de compartir el protagonisme d’aquest acte, el professor Félix Vidal. Em refereixo al professor Carles Miravitlles, director de l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona des de la seva fundació ja fa uns 15 anys.



Com podran vostès apreciar en l’exposició que segueix, la meva relació personal i científica amb França ha estat molt intensa i en molts casos decisiva per a la meva realització personal i per les aportacions que hagi pogut dur a terme en el meu propi país per elevar el nivell de la investigació científica, crear noves línies d’investigació i formar nous científics. Estic completament convençut que la meva vida científica, la del laboratori en què he desenvolupat la major part d’ella, l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona del CSIC, i probablement la carrera científica dels meus col·laboradors, haurien estat bastant diferents si el Govern de França no hagués decidit l’any 1979 concedir-me una beca d’investigació per preparar una tesi doctoral a França, en una època en què fer investigació en el nostre país era una tasca força ímproba, quan no estèril, tant per la pobresa dels nostres laboratoris, quan aquests existien, com pel panorama quasi desert en el pla intel·lectual de les nostres Facultats. Malgrat això, vaig tenir la sort d’interaccionar a la Facultat de Física de Barcelona amb la primera generació de científics que tornaven al nostre país després d’haver-se format en els millors laboratoris de l’estranger, i per tant començava a sortir el sol en el nostre país. Voldria mencionar en particular els professors Javier Tejada, Pedro Echenique, Julio Gonzalo i José Luis Morenza.



Durant tot el meu recorregut per la tasca investigadora en els últims 27 anys he tingut la satisfacció d’interaccionar humanament i professionalment amb nombrosos investigadors i investigadores, així com amb moltes persones dels estaments tècnics de suport, tan essencials per al bon funcionament de qualsevol laboratori. Tots ells han contribuït a impulsar la meva pròpia feina cap a cotes intel·lectuals més altes i a accentuar el meu compromís amb la consecució de beneficis socials i materials de la investigació. A tots ells els dec per tant també una menció amb el meu agraïment.



D’altra banda, abans d’entrar a estendre’m amb una mica de detall en els records del que ha estat la meva carrera científica i en la meva especial relació amb França, vull mencionar aquí unes altres dues persones que van determinar la meva proximitat amb la cultura francesa. En primer lloc, la meva esposa, Montserrat Llobet, llicenciada en Filologia Francesa, sempre disposada a fer les maletes per recórrer països i ciutats, en particular de França, i amb la qual he après molts secrets no només de la llengua francesa, sinó també de la idiosincràsia de les gents d’aquest país. En segon lloc, un amic d’origen francès de la infància, Alain Jorda, la família del qual regentava l’Institut Français de Manresa, la meva ciutat natal, i amb qui vaig començar a apreciar aquest país fins al punt de convertir-me actualment en habitant seu durant els caps de setmana en el meu racó de retir i repòs d’Angostrina, al Pirineu francès.



Potser abans de començar el relat de la meva pròpia autobiografia podria resultar entretingut fer el meu propi perfil psicològic, amb l’ajuda de comentaris d’algun dels amics que s’han atrevit a fer-me’ls. Són molts els qui han escarnit una de les característiques que aparentment em defineix millor: la meva tossuderia. Aquesta característica ha estat probablement la que m’ha ajudat a infondre velocitat, impuls i ganes d’actuar a les coses i gents que s’han mogut al meu voltant. Unes altres vegades, però, m’ha convertit en un element bastant insofrible al qual un desitjaria no haver conegut. He intentat en tot cas ser fi del a la dita castellana «Quien lo persigue lo consigue», la qual reflecteix el fet que la tenacitat probablement pugui, malgrat tot, convertir-se en una virtut. Uns bons amics de Madrid em van batejar amb un substantiu que jo desconeixia, i que després no he tingut més remei que acceptar com a qualificatiu propi, i amb un malnom graciós que aparentment em definia. Van ser el malaguanyat Roberto Fernández de Caleya, director i impulsor de l’Agència Nacional d’Avaluació i Perspectiva, l’ANEP, i un dels coordinadors amb qui vaig coincidir en aquella època que vaig tenir l’honor de passar al citat organisme, el professor Félix Yndurain. La gràcia de Roberto per descriure els personatges era ben coneguda, i a mi em va penjar que era «el terremoto de Manresa», mentre que Félix em deia que jo era un «somarda». Més tard vaig comprendre que aquest terme es refereix a algú que d’una manera cauta, pausada o quasi imperceptible, aconsegueix convèncer o sortir-se amb la seva, i que de vegades fins i tot fa creure als seus col·legues que ells mateixos han arribat lliurement a la mateixa conclusió. No sé si tal característica pot aplicar-se amb algun fonament a la meva persona, però si fos així i això contribuís a crear sinergia al meu voltant i en els equips humans en què em moc, no tindré més remei que considerar-ho com una virtut. Si això m’ha ajudat a motivar la gent amb la qual he interactuat m’ompliria de satisfacció, perquè penso que no hi ha millor premi per a una pròpia vida que veure que la sembra ha estat bona.


L’anàlisi retrospectiva de la meva carrera científica em permet, amb l’experiència adquirida, apreciar l’excel·lent excursió que he tingut ocasió de realitzar des de la Física de l’Estat Sòlid en la qual em vaig iniciar, cap a la Ciència de Materials després, i finalment fins a la Nanotecnologia en l’actualitat. I a més sempre mirant de cua d’ull les aplicacions pràctiques que puguin derivar-se de la investigació desenvolupada. El recorregut és ampli i molt divers, i crec que reflecteix dues màximes que m’han caracteritzat sempre. La primera, la curiositat i el plaer per la visió de conjunt de les coses: mai no m’ha agradat que t’encasellin, i això em va portar a innombrables canvis en les línies d’investigació que he cultivat i a més a interactuar intensament amb investigadors amb perfils molt diferents, per exemple amb els químics, dels quals vaig aprendre moltes coses. La segona ha estat la de seguir fidelment en el plantejament de la meva activitat investigadora la màxima que els anglosaxons qualifiquen com «Apply or die». Segons la meva opinió, en la curta vida d’un científic, un només pot aspirar a tenir un cert impacte en algunes poques coses, perquè l’escala de temps creativa és curta i, no obstant això, el temps necessari perquè una idea trencadora es materialitzi en alguna cosa útil per a la societat és molt llarg. És per això que l’esforç per reduir aquest temps al màxim, impulsant de la millor manera possible l’avenç en allò que creus que val la pena, és a dir, la teva «visió», em sembla una magnífica inversió, i per això m’he esforçat a investigar no solament en allò que intel·lectualment més em satisfeia, sinó també en allò que ajudava a fer-ne avançar l’aplicació pràctica, encara que en moltes ocasions el neguit no va faltar en aquest «long and winding road», com deien els Beatles.



La Física de l’Estat Sòlid és una disciplina que es va consolidar amb força des de finals de la dècada dels 50 del segle passat fins als anys 80, gràcies a la consecució d’un magnífic instrument: la Mecànica Quàntica. Fruit d’això va emergir una nova disciplina que superava amb escreix les seves perspectives anteriors: la Ciència de Materials. Aquesta és essencialment una ciència interdisciplinària que va emergir com a tal als EE.UU., on, com és sabut, les barreres i compartimentacions científiques no es cultiven gaire, sinó tot al contrari. Hi conflueixen la Física i la Química de l’Estat Sòlid i la Cristallografi a amb la tradició metal·lúrgica i ceramista i se n’alimenten un bon nombre d’enginyeries. Les revolucions tecnològiques que aquesta ciència ha generat són ben paleses en l’actualitat, encara que massa sovint ni tan sols se li reconeixen, per què com que l’«aire» sempre és tan present al voltant nostre, ni es nota. Les tecnologies de la informació i les comunicacions, el transport, l’aeronàutica, les tecnologies industrials o mèdiques, etc. no serien tal i com les coneixem actualment sense la seva aportació.



Quan vaig iniciar la meva carrera científica a finals de la dècada dels 70, l’especialitat de la Ciència de Materials ni tan sols existia amb estructura pròpia en el nostre país. És per això que probablement vaig ser un dels primers a aconseguir, el 1983 i a l’estranger, un doctorat en Ciència de Materials, en el meu cas per la Université Scientifi que et Médicale de Grenoble. Aquesta etapa de la meva vida científica a Grenoble s’ha de qualificar sens dubte com la més decisiva en tot el meu recorregut. No tan sols els tres anys que hi vaig passar, sinó els cinc que els van seguir i durant els quals em vaig convertir en un visitant assidu d’aquella ciutat olimp científic.



La meva primera excursió científica cap a França es remunta a l’any 1978, quan creuant els Pirineus em vaig apropar a Toulouse, en un viatge que llavors durava unes 8 hores i que ara amb els túnels del Cadí i el de Pimorent puc fer des de casa en la meitat de temps, un magnífic exemple de l’apropament accelerat experimentat pels nostres països. A Toulouse m’esperava un científic d’origen espanyol, fi ll d’un diputat republicà que havia hagut de fugir al fi nal de la Guerra Civil, que va empobrir tant el nostre país des del punt de vista humà i des del científic. Em refereixo al professor Fernando Pradal, director llavors del Laboratoire de Physique des Solides de Toulouse. A ell li expresso el més gran agraïment per facilitar els meus primers passos investigadors a França i per ajudar-me a preparar el meu Diplôme d’Études Approfondies en el grup de Magnetisme que dirigia el doctor André Fert. Però si Toulouse ja constituïa per a mi un salt quàntic en la capacitat de fer investigació, la ciutat de Grenoble se’m va aparèixer en el meu univers com un somni extragalàctic.


Grenoble constitueix una de les millors històries d’èxit a Europa i en el món en el pla científic. El seu origen es remunta al Premi Nobel de Física Louis Néel, mort no fa gaire. El 1945, en finalitzar la Segona Guerra Mundial, a la qual va contribuir amb iniciatives de gran valor ja que va immunitzar, mitjançant tècniques de desimantació, els vaixells aliats contra les mines alemanyes, va decidir instal·lar-se en aquesta petita ciutat aprop dels Alps en la qual podria prosseguir les seves investigacions sobre magnetisme. Cinquanta anys més tard, aquesta ciutat és sens dubte la Meca científica Europea, amb una concentració extraordinària de científics d’àmbits molt diferents. Mencionem, en particular, els laboratoris del CNRS, les dues Universitats (Joseph Fourier i Institut National Polytechnique), el Centre d’Estudis Nuclears del CEA, l’Institut Laue Langevin (ILL) i l’European Synchrotron Research Facility (ESRF), el Laboratori de Camps Magnètics Intensos, i el nou centre de nanotecnologia Minatec, a més d’un llarg etcètera d’empreses d’alta tecnologia. L’atracció d’aquest pol em va magnetitzar de tal manera que em vaig desplaçar a aquesta ciutat per preparar-hi la meva tesi doctoral. Encara guardo en el record amb detall una conversa des d’un telèfon públic —encara no existien ni Internet ni telèfons mòbils— amb el que després seria el meu director de tesi, el professor J. C. Joubert. El professor Joubert, a cavall entre el Laboratoire de Cristallographie del CNRS, dirigit llavors pel doctor E. F. Bertaut, un científic de ment privilegiada que va estar al costat de Néel des del primer moment, i el Laboratoire de Génie Physique de l’Institut National Polytechnique de Grenoble, representava molt bé la nova filosofi a de la Ciència de Materials, amb la qual s’havia familiaritzat durant la seva estada als EE.UU. D’ell en vaig adquirir una gran traça per ensumar on es troben les bones oportunitats per dur terme innovacions científiques o tecnològiques. En el mateix laboratori vaig tenir el privilegi d’establir unes relacions excel·lents amb el doctor Massimo Marezio, llavors tot just integrat al CNRS després d’haver passat la major part de la seva vida científica als Laboratoris Bell de l’ATT als EE.UU., i que fou posteriorment director d’aquest laboratori. La meva relació amb el doctor Marezio es va mantenir ja durant anys, sobretot després de l’inesperat descobriment de la superconductivitat d’alta temperatura el 1988, i hi vaig compartir l’emoció de veure que alguna cosa important havia passat al nostre voltant. A ell li agraeixo també que després dugués a terme alguns intents de mantenir-me a Grenoble, un cop conclosa la meva tesi doctoral, encara que els cants de sirena de la meva Catalunya natal van ser més seductors.


Durant els meus anys de Grenoble, a més de tenir l’oportunitat d’interactuar amb moltíssims investigadors d’alt nivell, vaig poder apropar-me a la Ciència que es duia a terme a Madrid i altres ciutats espanyoles, tan llunyanes per a mi llavors. Grenoble es va convertir durant els anys del renaixement de la Ciència espanyola, la dècada dels 80, en un lloc de peregrinatge per a molts investigadors. Hi vam coincidir un gran nombre d’investigadors del nostre país. Només per esmentar-ne alguns em referiré als professors Miguel Alario Franco, Marita Vallet, José González-Calbet, tots tres de Madrid; José Carlos Gómez Sal, de Santander; Juan Bartolomé, de Saragos sa; José Luis Martínez, del CSIC de Madrid; i el doctor Juan Rodríguez Carvajal, que després es quedaria definitivament a França. Amb algun d’ells vam impulsar, i aconseguir, que el nostre país es fes membre de l’ILL, i ja de forma natural es va comptar amb Espanya quan es va crear l’ESRF. Recordo doncs amb afecte aquells anys de gran efervescència per a la Ciència espanyola, que va començar a inserir-se amb pas ferm en el món. Potser ara podem mantenir l’esperança que aviat podrem entrar en un segon Renaixement de la Ciència espanyola que ens col·loqui definitivament en el lloc que ens correspon en l’escena internacional.


Després del meu retorn a Espanya, hi vaig trobar ja una atmosfera definitivament accelerada, en el marc de la qual la Ciència de Materials hi apareixia amb tots els honors gràcies a alguns visionaris que havien sabut estar en el seu lloc en el moment adequat i que havien impulsat aquesta disciplina primer en el CSIC i que després la van exportar al Pla Nacional. Entre ells hi havia els professors J. M. Serratosa, C. Miravitlles i D. González, als quals també he d’expressar el més gran agraïment. Cap a fi nals de la dècada dels 80 un esdeveniment científic internacional havia de marcar definitivament el meu futur i el del professor Félix Vidal, que avui m’acompanya aquí  el descobriment de la superconductivitat d’alta temperatura per Bednorz i Muller a Zuric el 1988,  reconegut amb una celeritat inusitada amb un Premi Nobel l’any següent. Per una vegada els aleshores recentment creats Instituts de Ciència de Materials del CSIC tenien l’oportunitat de d’enfilar-se en un tren que acabava d’arrencar a córrer. Així doncs, em vaig incorporar a l’ICMAB des de la Universitat de Barcelona amb la finalitat de contribuir a fer investigació capdavantera en aquest camp. El temps transcorregut m’ha proporcionat una visió més exacta sobre el grau d’atreviment que tenia aquesta acció, perquè la meva experiència passada es trobava en el magnetisme, no en la superconductivitat, que vam haver d’aprendre a marxes forçades. Vull assenyalar, pel que pugui servir d’exemplar, que malgrat això el CSIC va creure en mi i em va fer Professor d’Investigació als 35 anys, una edat en què actualment els nostres joves científics, els que tenen sort, poden disfrutar d’un contracte Ramón y Cajal. Em crec doncs amb el deure moral de reivindicar un futur més generós per a les noves generacions espanyoles de científics i científiques.



En el meu cas vaig tenir la gran sort que Espanya s’incorporés a Europa just quan jo començava a caminar, fet que em va brindar excel·lents oportunitats per accelerar la nostra Ciència. Allà va ser on els meus contactes previs internacionals adquirits a Grenoble van fer miracles. Durant els últims 27 anys el nostre grup d’investigació ha viscut una acceleració impossible de descriure que ens ha permès passar de ser uns joves atrevits i inexperts al que crec que es pot considerar actualment una referència a nivell europeu i internacional. Seria impossible anomenar aquí tots els científics de qui vam aprendre, a marxes forçades, tant superconductivitat com el «savoir faire» per moure’s en l’escena internacional. Voldria, no obstant això, mencionar-ne alguns: el professor Jan Evetts, de Cambridge, el professor Herbert Freyhardt, de Göttingen, el doctor Manuel Cardona, del MPI de Stuttgart, el mateix doctor Massimo Marezio, de Grenoble, i també els doctors George Crabtree, d’Argonne National Laboratory als EE.UU., i Francisco de la Cruz, de Bariloche (Argentina). Amb tots vam compartir projectes i treballs que ens van permetre madurar de manera accelerada.


Ja en l’àmbit de la meva actuació posterior en grups d’investigació de França, voldria destacar les cooperacions realitzades en el marc de projectes d’investigació de tot tipus, també en la participació en tribunals de tesis de doctorat i d’habilitació, la contribució en comitès científics com també el fet d’haver estat professor associat o invitat. Penso en particular en els doctors R. Tournier, P. Tixador i F. Weiss, de Grenoble; en el professor B. Raveau, de Caen; el professor J. Rabier, de Poitiers; el doctor A. Fert, de Toulouse; el doctor F. Gervais, de Tours; el doctor C. Monty, de Font-romeu; la doctora L. Hubert, de Lyon; o el professor J. Étourneau, de Bordeus. També crec que mereixen una menció especial les cooperacions establertes a través d’aquests contactes amb corporacions industrials, especialment amb Schneider Électrique i Nexans, dues companyies multinacionals del sector electrotècnic, actives en investigació aplicada, que ens han permès convèncer-nos que la cooperació amb el sector industrial pot efectivament resultar fructífera quan existeix el convenciment que la investigació científica és un motor econòmic. La proximitat i el coneixement del nostre Laboratori de les necessitats i oportunitats existents per desenvolupar energia elèctrica eficient i segura basant-se en la superconductivitat procedeixen en bona mesura d’aquestes cooperacions. Personalment estic convençut que nosaltres veurem els sistemes superconductors jugant un paper primordial en una gestió més racional de l’energia del segle XXI, en el qual temes tan preocupants com el canvi climàtic tindran una importància vital en les nostres preses de decisió i en les nostres prioritzacions.



En iniciar aquesta exposició sobre el meu propi recorregut científic m’he referit a l’evolució que he experimentat des de la Física de l’Estat Sòlid i la Ciència de Materials a la Nanotecnologia, i no voldria acabar-la sense fer menció de les noves oportunitats que ens ofereix aquesta disciplina ni sense expressar per què crec que el seu conreu formarà part de la meva visió per al futur proper.


Tal i com he dit anteriorment, la Ciència de Materials va posar els fonaments de la interdisciplinarietat intel·lectual requerida per donar valor afegit a la matèria, en el sentit econòmic de la paraula. La Física i la Química ens ensenyen com funciona la matèria i ens desvelen els secrets de la relació existent entre la seva composició i la seva estructura i la complexitat dels fenòmens que presenten. La nostra capacitat de predicció i de transformació real, controlada, de la matèria ha estat, no obstant això, fins ara certament limitada. Un gran nombre de fenòmens rellevants, com per exemple la superconductivitat, tenen origen en l’escala nanomètrica, mentre que nosaltres, a tot estirar, arribàvem a transformar els materials només a l’escala micromètrica. Ens faltava reduir com a mínim dos o tres ordres de magnitud la dimensió de la nostra capacitat de fabricar materials. Actualment aquesta distància entre necessitat i capacitat s’està tancant i per tant crec que no és exagerat aventurar que se’ns farà accessible una nova explosió de productes, els quals modificaran en gran mesura l’estatus actual de desenvolupament en camps molt diversos. Per part meva em sento especialment motivat per involucrar-me en el camp dels materials per a l’energia, temàtica en la qual la consecució de materials nanoestructurats a baix cost constitueix un objectiu de primera magnitud. És per això que, juntament amb altres grups de Catalunya, hem impulsat el Centre de Referència de Materials Avançats per a l’Energia de la Generalitat de Catalunya. Aquests nous materials nanoestructurats faran possible la irrupció de la denominada economia de l’hidrogen, permetran afrontar el segon segle de l’electricitat amb sistemes més intel·ligents i eficients basats en la superconductivitat i incentivaran el desenvolupament de sistemes de generació d’energia fotovoltaica eficients i a baix cost. Aquesta constitueix la meva visió per als propers anys i per a la qual crec urgent concentrar esforços humans i materials. Per part meva no hi escatimaré esforços.



Ja per acabar voldria mencionar a més que, després de llargs anys d’estreta cooperació amb empreses i laboratoris francesos, el nostre Laboratori ha arribat a la situació que sovint som contactats per joves investigadors francesos, a nivell doctoral o postdoctoral, que desitgen fer-hi estades d’investigació. Evidentment no hi ha res que m’ompli més d’orgull i mai no dubto a fer tot el possible perquè aquestes estades es materialitzin. Després de tot el que vaig rebre d’un país que va saber acollir-nos en moments difícils, em sento ara molt satisfet de correspondre el seu gest en la mesura de les meves possibilitats.



En els anys a venir se’ns plantegen nous reptes per a la ciència europea. Per tant, hem de trobar la manera d’implementar un Espai Europeu de la Ciència en què les fronteres desapareguin definitivament, i així augmentarem les nostres quotes de competitivitat en el món. Tots som conscients que es tracta d’una tasca àrdua per acomplir la qual farà falta que el coneixement mutu i la proximitat cultural actuïn com a catalitzadors en els nostres esforços per aixecar noves estructures científiques que consolidin en el món la ciència europea. Estic convençut que la bona sintonia entre els nostres països hi contribuirà en bona mesura.



Moltes gràcies un cop més a tots vostès per la seva atenció i per la seva amabilitat en acompanyar-me en aquest senzill acte d’agraïment al Govern Francès per la concessió d’una distinció tan prestigiosa com la que avui m’imposa.


Font: Institut de Ciència de Materials de Barcelona - CSIC


Discurs del Professor Xavier Obradors i Berenguer

bottom